La gent gran denuncia

eye, face, man, portrait, senior, gran, gent, padrins

Cal, doncs, indagar el que està vivint la gent gran.

El president de la Federació de la Gent Gran, el senyor Simó Duró, ha alertat de diversos casos en els quals persones que han estat contribuint religiosament als seus plans de pensions, han vist frustrades les seves expectatives en arribar a l’edat de la jubilació.
Si tenim en compte la discreció amb què es porten aquestes coses de la banca, és del tot normal pensar que aquesta situació pugui afectar més persones. Esperem, doncs, que la denúncia pública feta per Duró sigui secundada per totes les persones afectades. És la força de la gent.
Salvant les distàncies, ha estat la reacció de denúncia en cadena de les dones abusades sexualment a la meca del cinema, el que ha permès esclatar el furóncol de l’assetjament sexual a actrius joves, models i empleades de Hollywood.
Cal, doncs, per dignitat, indagar el que està vivint la gent gran i quins són aquests problemes amb les assegurances de jubilació d’algunes entitats bancàries. Per resoldre-ho i, si cal, castigar els culpables. Ens recorda aquell infaust escàndol de les preferents.

No s’entén, però, que la banca addueixi que aquesta sigui una situació d’indisputabilitat.

Parlant clar, voldria dir que per als bancs aquest punt no es pot disputar, no es pot discutir, en definitiva, que no es pot tenir una discussió viable sobre aquest tema.
Doncs mirin, jo penso tot el contrari. Ara que es parla tant de diàleg i de mediació, el que no podem, com a poble, és deixar de banda la gent gran. Si els bancs necessiten diners per augmentar els seus fons de garantia, per exemple, no podem permetre que això afecti els nostres padrins. Segur que deu haver-hi una solució per a tot això. Parlem-ne. Busquem-la.
La gent gran no pot ser víctima d’un sistema econòmic, on els valors humans es quedin a la porta del món de les finances. M’agraden els pobles que tenen cura de la seva gent gran. Però no una cura asèptica, administrativa, institucional. M’agraden aquells pobles que consideren la gent gran com a part essencial i important. M’agrada que se’ls reconegui com a antecessors, com a dipositants de la memòria, com a persones útils que són i han estat.
Una cosa que he après de les abelles, és que al llarg de la seva curta vida realitzen diferents funcions, fet que permet prosperar a l’eixam. En cap moment la colònia les tracta com a inútils. Tampoc no fan mai nosa. Ni les miren d’amagar, quan es fan grans.

Publicat al Diari d’Andorra (23/10/2017)

Posted by delfiroc in Andorra, ciutadania, Constitució, 0 comments

La base és el més important

experiencia cliente cx

Per millorar el que és bàsic, no en calen gaires de diners

L’èxit d’Amazon resideix en el fet que són molt bons en el que és bàsic. Com a comerç dona tota la informació que com a client es necessita. Instantàniament, se sap si el producte que es busca està disponible, quines característiques té, quin preu, quan s’enviarà, quan arribarà i qui el transportarà. Amazon, doncs, és una plataforma comercial que ofereix una excel·lent experiència de client. A més a més, t’ho posa tot molt fàcil, que és el que volem. Què més es pot demanar? És clar que Amazon és un comerç en línia, però al capdavall el comerç sempre és comerç, en qualsevol de les seves formes. Una persona que compra i una persona que ven.

De l’experiència de client es va parlar al Fòrum d’empresa 2017 d’Andorra Telecom, centrat en aquesta edició en La transformació digital de les empreses.

Va ser aquesta xerrada, sobre l’experiència de client en l’era digital, la que em va portar a substituir mentalment el client pel ciutadà. Si per al comerç és un aspecte clau, també ho ha de ser per a l’administració. Perquè cada cop més persones manifesten les greus dificultats que experimenten en el seu tracte amb l’administració. Podem deduir, doncs, que si una bona experiència del client és un factor clau per a l’èxit d’una empresa, el mateix passa amb l’experiència del ciutadà. Més encara, perquè, de grat o per força, hem de tenir tractes amb els serveis de tràmits.

Al Fòrum d’empresa se’ns va explicar això de l’experiència del client amb una piràmide.

La base és el més important. És tenint cura del que és bàsic, on es pot obtenir la satisfacció plena del client/ciutadà. Tothom necessita saber que el que vol ho podrà aconseguir de forma fàcil, transparent, dins el termini establert i a un cost cert. Sense sorpreses.

En canvi, sembla que la part mitjana de la piràmide, que representa el producte o el servei en si, no importa tant. És la part del negoci on sempre pot sortir algú que ho faci més ràpid, millor o més barat.

Finalment, a la cúspide de la piràmide és on es localitza el famós wow. Aquell plus final que fa que el client, o el ciutadà, vegi superades les seves expectatives en rebre el que ha demanat. Aquí gairebé no hi ha res a pelar, excepte els encarregats del màrqueting, que poden mirar de construir un nou relat.

Arribat a aquest punt vaig veure molt clar que nosaltres, com a país, fallem a la base.

En canvi, fa temps que ho apostem tot al wow. A la figuració, al màrqueting, a la imatge. La nostra piràmide està abarrotada d’iniciatives públiques centrades a semblar més que a ser. Potser perquè és on cal aplicar temps, treball i paciència. O perquè dona poc espai al lluïment.

Per exemple, no tenim espais reservats per aparcar un camió estranger que hagi d’estar aquí un parell de dies, per motius de feina. No tenim forma de poder trobar personal qualificat per a l’hoteleria. Tenim problemes per a l’abastiment d’aigua. Qualsevol iniciativa innovadora no es pot dur a terme perquè la legislació actual és obsoleta.

Per millorar la base, el que és bàsic, de diners no en calen gaires. Només fa falta disciplina, constància i mètode. També és necessari creure en el canvi necessari. Especialment els caps de l’organització, que han de donar quefer constantment als seus equips. Només així es pot experimentar el canvi d’actitud que cal per treure els empleats de l’organització de la seva zona de confort.

Altrament, alguns gats vells poden pensar que això serà una altra pluja passatgera; seguiran ben tranquils, doncs, esperant que escampi la tronada, perquè l’experiència els ha demostrat que l’interí és el polític.

Delfí Roca

Publicat al diari Bondia ( 12/10/2017)

Posted by delfiroc in administració, Andorra, General, 0 comments

Reglament ‘ePrivacy’

ePrivacy Parlament reglament

No deixem que ningú vengui la nostra vida privada

La Unió Europea està a punt de canviar les regles que protegeixen la nostra ePrivacitat (ePrivacy), a través d’un nou reglament.

Molts diputats europeus estan disposats a permetre el seguiment de les nostres activitats en línia, amb finalitats comercials, sense el nostre consentiment. D’aquí a dos dies, l’11 d’octubre, el Parlament Europeu hauria d’oposar-se a aquesta deriva.

Aquestes són les quatre mesures que amenacen la nostra privacitat.

1. Anàlisi de comunicacions. Ara, els nostres missatges, les nostres trucades i els llocs web que visitem no es poden analitzar sense el nostre consentiment. Es vol que el nostre consentiment no es pugui exigir, perquè les empreses puguin utilitzar aquesta informació amb fins comercials.

2. Geolocalització. Ara les empreses no ens poden geolocalitzar utilitzant les dades emeses pels nostres dispositius, sense el nostre consentiment. Es vol fer desaparèixer aquesta restricció i que el nostre consentiment ja no sigui necessari.

3. Seguiment en línia. Ara les empreses no haurien de fer un seguiment dels webs que visitem sense el nostre consentiment. Tanmateix, aquesta noció de consentiment ha es­devingut cada cop menys eficaç. El consentiment podria recuperar la seva força, però alguns diputats europeus voldrien fer-lo opcional.

4. Vigilància estatal. Ara els estats membres de la UE ja poden obligar els proveïdors de serveis de comunicacions (telèfon, Internet, missatgeria) a donar-los accés als nostres missatges o a retenir informació dels seus usuaris amb finalitats massa àmplies. Cal que aquesta vigilància es limiti a persones específiques i que només es permeti per fer front als delictes més greus.

Com pots actuar? Informant els qui t’envolten, cridant l’atenció sobre aquest tema, que també afecta Andorra. Difon aquest article, compartint-lo a Twitter, Facebook o per correu electrònic. Tant si votes com si no, la forma més eficaç és demanar als nostres representants que, en fer lleis, tinguin en compte les persones abans que els interessos empresarials, locals o globals.

D’aquí a dos dies, al Parlament Europeu hi haurà una votació decisiva que també ens afectarà, igual com ens afecta el seu Reglament general de protecció de dades, d’aplicació extraterritorial per a les empreses de fora de la UE, que prestin serveis i tractin dades personals de ciutadans europeus.

 

Publicada al Diari d’Andorra (09/10/2017)

Posted by delfiroc in europa, General, Unió europea, 0 comments

Multireferèndum català

multireferendum mossos urnes catalunya

 

LA LLIBERTAT NO ÉS DISCUTIBLE.

El dia 20 vaig baixar a la Seu per participar en la concentració convocada per les entitats urgellenques a favor del dret a decidir.
Vist l’escàndol democràtic perpetrat pel govern del Partit Popular, crec que el carrer era el lloc on havia d’estar qualsevol persona que es consideri progressista.
Al costat d’aquelles que pateixen la vulneració dels seus drets i llibertats fonamentals, tant les d’àmbit personal com les d’àmbit públic. Perquè hi ha dies en què cal plantar-se i dir prou.
Això no impedeix que quan sento la paraula nacionalisme, vegi dues puces discutint sobre quina d’elles és la propietària del mateix gos al qual li xuclen la sang.
Aquest és el motiu pel qual dono suport a un projecte polític que vol fer realitat una Unió Europea de veritat. Que vol convertir-la en una sola jurisdicció. D’aquesta manera no caldria seguir discutint si Catalunya forma part d’Espanya.

També secundo la proposta que cal donar veu i vot a tothom, com al multireferèndum.

Per això, l’any 2014 vaig donar suport al Multireferèndum català. Una iniciativa popular en què els Mossos d’Esquadra van aixecar 146 actes administratives, a diferents punts de Catalunya, per a la instal·lació d’urnes. Urnes segrestades, doncs, que es van poder recuperar després que la fiscalia de Barcelona arxivés les causes. Va considerar que no hi havia delicte.
De tota manera, les voluntats populars expressades en aquella consulta van ser ignorades pel Parlament. Van obviar que la convocatòria d’un referèndum és una qüestió política i no penal. Els interessos del poder de la pela es van veure amenaçats a causa de les preguntes del multireferèndum. Cultius i aliments transgènics. Dret a referèndum vinculant per a les iniciatives legislatives populars (ILP). Deute il·legítim. Control democràtic i directe de l’energia, així com d’altres qüestions locals.
Considero, doncs, que amb el procés s’està jugant amb els sentiments del poble. Volen amagar anys de retallades, econòmiques i de llibertat, així com d’una gran corrupció política. De tot això no en parlen els mitjans d’informació general, que ja sabem de qui són. Ho fan amb la finalitat que, els de sempre, puguin seguir xuclant-nos la sang amb plena impunitat.
És per aquest motiu que em mantinc proactiu al costat de les persones que lluiten contra la repressió i contra la corrupció, per poder canviar les lleis injustes amb què miren de collar-nos. A tots.

Publicada al Diari d’Andorra  (25/09/2017)

Posted by delfiroc in ciutadania, 0 comments

La verema

verema raim gotim ull de llebre

El gran plaer de fer feina plegats

Abans-d’ahir, vam veremar. Vam collir els raïms d’un vinyet familiar per fer vi. Amb cura, cep a cep, movent els pàmpols dels sarments que amagaven els gotims, més petits enguany però més sucrosos.  Amb caixes i cistells, els vam portar fins al carrer davant de casa, on el vam piar abocant-lo a la màquina despalilladora i moledora. Gràcies a la premsa i al tambor foradat, la rapa es va separar, mentre sortia el primer suc i anava caient la brisa. Recollit amb gibrells, el most va anar a parar al bocoi d’alumini, situat dins el celler, on ja haurà començat a bullir. És el moment que comença la vinificació, en fermentar el most, en presència de la pell del raïm i els llevats naturals.

La collita del raïm és una activitat agrícola que fa milers d’anys que es realitza.

El cultiu de la vinya, com a tal, es va iniciar al voltant del tercer mil·lenni aC. Per això, el plaer de veremar és doble si ets conscient dels moviments, dels gestos, de l’activitat agrícola que estàs realitzant. Durant centúries, els han reproduït els habitants de la conca mediterrània, tal com vam fer nosaltres abans-d’ahir. Si es vol, aquest fet permet connectar amb l’essència de la humanitat, que és beure, menjar, no passar fred i estimar.

La verema, a petita escala, esdevé una activitat lúdica, lligada a l’agricultura i a la gastronomia.

Però no és tant del vi que volia parlar, com de les persones que el fan en grup. Aquest any l’amo del vinyet estava impedit. Res de greu. Tanmateix, les feines agrícoles s’han de fer quan toquen, perquè el temps no espera. Per això, de manera natural, entre amics, veïns i familiars vam fer la feina, i ho vam celebrar. Fins que es faci el primer tast de vi, no se sabrà com sortirà el producte d’aquesta collita. Tanmateix, avui ja sabem el bon gust de boca que ens ha deixat la cooperació entre persones.
Aquesta sensació d’haver treballat plegats, amb un objectiu comú, ens acompanyarà sempre. Que no dic que tot hagin estat flors i violes. Que ja se sap que cadascú tenim el nostre caràcter, el nostre perfil propi i la nostra idea de com fer millor les coses. Unes idees que no sempre són compartides pels altres. Fins i tot poden ser discutides. Però quan tothom comparteix la idea que el most ha de ser dins el bocoi abans no plogui, tota la resta poc importa. És la idea, tan poderosa, de persones ajudant a persones.
Publicat al Diari d’Andorra (11/09/2017)
Posted by delfiroc in General, 0 comments

Alçarem la veu!

bullion gold money crisis diners

Tot torna a ser igual, desprès de la crisi.

Recordo les paraules del copríncep Sarkozy dient que calia refundar el capitalisme, perquè s’havien desvirtuat els seus principis. Era l’inici de l’any 2009. Des de llavors ençà, quan tots els mitjans ens volen convèncer que la crisi ha quedat enrere, podem afirmar que ens han ben ensarronat.

Mirant al nostre voltant, podem apreciar que tot torna a ser igual després de la crisi. Bé, tot no. Els salaris han disminuït globalment, malgrat un increment de l’activitat econòmica.

En l’àmbit polític, la democràcia s’ha empobrit, tant en quantitat com en qualitat. Es troba aculada contra la paret, sota l’amenaça de l’autoritarisme. Les regnes del poder segueixen en mans de les institucions financeres, que han continuat fustigant les institucions polítiques, fent-les seguir els camins que afavoreixen els seus interessos. Continuem, doncs, en una economia basada en l’especulació. Els naïfs que volen una economia basada en el coneixement hauran d’esperar una mica més.

Mentrestant, continua augmentant la despesa global en armes i exèrcits.

Oblidem-nos, de moment, d’inversions en desenvolupament sostenible, que ens aportin els beneficis del progrés equitable.

A nosaltres, en Sarkozy ens va comminar a trencar amb la nostra història de paradís fiscal. Perquè així ho farien, també, la resta de paradisos. En comptes d’això, aquí hem seguit fent la viu-viu. La resta, també. De res han servit les veus que reclamen acabar d’una vegada per totes amb els paradisos fiscals. Lluny queda, doncs, la proposta d’aplicar una taxa a les transaccions financeres internacionals per via electrònica, cosa que seria una alternativa per millorar el finançament públic, fet que permetria alleugerir la pressió fiscal dels contribuents.

Així les coses, alguns continuen presumint del seient permanent que tenim a les Nacions Unides. Però no diuen res de l’actitud servil envers els grups que realment tallen el bacallà. Parlo de les grans potències, organitzades al voltant del G-5, i posteriorment del G-8, del G-20, etc. Seguim servilment aquells que treballen per tallar les ales al multilateralisme democràtic, així com les dels organismes internacionals, concebuts a les Nacions Unides, per servir per al progrés de tots nosaltres, els pobles.

Tot plegat, t’adones que el que més ha preocupat a les institucions financeres i polítiques, durant els anys de crisi, ha estat facilitar encara més el flux del diner.

És una prova que el Govern es congratuli, públicament, cada cop que les agències de ràting ens posen nota. Unes agències que, ves per on, són les mateixes empreses que no van saber veure, o no van voler veure, les conseqüències per a les persones de les bombolles econòmiques.

Podem concloure, doncs, que la refundació del capitalisme ha estat una aixecada de camisa de les elits dominants. L’èxit de l’ensarronada radica en com han evitat que els pobles utilitzessin el poder que els atorga internet. Aquesta xarxa de comunicació permet la participació no presencial, però efectiva, en la presa de decisions de les nostres institucions. També permet organitzar-se fins a aconseguir l’objectiu a assolir. Perquè triomfi, només cal passar de ser receptor a ser emissor. Tanmateix, encara hi ha gent que no ho vol veure.

Per això comparteixo aquests pensaments del doctor Federico Mayor Zaragoza. Perquè el món té remei. Podem fer que la nostra societat funcioni d’una altra manera. Hi ha alternatives. Les coses sí que poden ser d’una altra manera. Només exercint més i més pressió sobre els nostres governants els farem moure. Sortosament, els més joves ja ho estan fent, tot i que n’hi ha que encara miren cap a un altre costat.

DELFÍ ROCA

Publicat al Bondia (31/08/2017)

Posted by delfiroc in General, 0 comments

En estat de xoc

estat xoc

Contra la divisió, més unió, més integració, més cohesió

Amb això de la seguretat, les autoritats sempre ens han volgut fer combregar amb rodes de molí.
Darrere de les seves paraules, de les seves iniciatives, de les seves modificacions legislatives, no sempre es troba la voluntat de protegir, sinó la de vigilar. L’autoritarisme sempre ve acompanyat de més mesures de seguretat. D’una despesa desorbitada en mitjans de protecció i prevenció. De més mesures de vigilància i detecció de ciutadans sospitosos. Això comporta sempre una notable reducció de llibertat ciutadana i drets cívics.

No ens protegeixen, doncs, sinó que ens vigilen.

Tenim alguns exemples, com ara la resolució de l’APDA sobre la instal·lació de càmeres de videovigilància als espais públics, on queda clar que no estan regulades per la legislació. Aquesta intromissió la practiquen, de forma escandalosa, les mateixes institucions que s’haurien de mobilitzar davant aquest greu atemptat a la nostra llibertat. Malgrat que diuen que ens volen protegir, en realitat, ens volen vigilar.
Un altre cas és la desaparició de la font de la plaça Guillemó de la capital. Aquest element urbà, més enllà d’alegrar l’indret amb el seu brollador, també protegia les terrasses dels restaurants contra un hipotètic atac amb vehicle-ariet. Vaig fer notar aquest detall a la senyora cònsol, fent-li veure la conveniència d’instal·lar quelcom que pogués fer d’aturador. Més encara, quan és un espai de concerts multitudinaris. Res va ser fet, i encara esperem.
Un altre exemple de coerció de la nostra llibertat, en ares de la seguretat, va ser l’intent del govern de permetre les escoltes telefòniques i digitals a l’engròs. Sortosament, aquest nou sistema d’escoltes bypass, estil Juan Palomo, no va ser aprovat pel Consell General.
Tanmateix, ara, quan la nostra societat es troba en estat de xoc arran dels atemptats de Catalunya i França, aquest govern ens pot intentar donar gat per llebre, colant en el mateix paquet pilons i patades a la porta. Val més no respondre al terrorisme a cop calent; és millor pensar tranquil·lament el que més ens convé.
Podem fer més per garantir una bona convivència. Més unió, més integració, més cohesió social, millor distribució de la riquesa, també són pilons aturadors contra la xenofòbia. Les conseqüències de fomentar la divisió, han quedat prou clares.

Publicada al Diari d’Andorra (28/08/2017)

Posted by delfiroc in General, 0 comments

El bon andorrà

paradis infern escala

De bones intencions està empedrat l’infern

Diuen que a un prohom andorrà, a qui direm Sr. Ramon, després d’una fartanera se li va aturar el cor. Tot i haver estat molt mala persona, se’n va anar al Paradís. Sorprès i amb cautela, fent-se l’andorrà, hi va entrar.
Al Cel tot eren núvols, quietud i pau. Cants de cors celestials i música de lira. Al cap de poc, aquesta manca de disbauxa li produí un enuig intens. “Si m’he de passar tota l’eternitat al Cel, jaient sobre núvols tot escoltant les lires, em tornaré boig –va pensar–. He de fugir d’aquí.”
Dit i fet. El Sr. Ramon es presentà davant Simó Pere, guardià de les portes del Paradís, i li digué: “Vostè és l’encarregat? Doncs miri. Aquí deu haver-hi un error. Altrament no s’entendria que, havent estat una mala persona, pugui formar part dels escollits. Jo sempre he maltractat els altres, he sotmès els meus treballadors, he abusat de les meves serventes, he robat, amb males arts, terres i diners, i en passo!”
En Simó li va respondre: “Tot és correcte, Sr. Ramon. Vostè és a la llista dels escollits. Segons els valors imperants, vostè ha estat un bon andorrà. Vostè ha donat suport a lleis per afavorir uns quants. S’ha negat a apujar els salaris. Ha fomentat els pisos turístics que fan fora les famílies de llogaters. Ha permès que es declarin d’interès públic projectes sens dubte privats, i jo també en passo.” En Simó Pere va continuar: “Tanmateix, si vol, pot passar uns dies de prova a l’Infern. Encabat haurà de triar, però serà una decisió definitiva.” “D’acord”, va dir en Ramon.

En un tres i no res es va trobar a les portes de l’infern.

Va ser acollit per diables i diablesses, que el van portar de fartanera en orgia. Era una festa rere l’altra. “Això sí que és el Paradís”, pensava en Ramon, feliç. “Aquí tot és disbauxa i luxúria. Quina eternitat m’espera!” Fregant-se les mans, va pujar al Paradís a comunicar que es quedaria definitivament a l’Infern.
En tornar-hi a baixar, el van portar davant una de les Calderes de Pere Botero. Allí un diable, donant-li una pala, li ordenà tirar-hi carbó al foc, sense aturador. Al cap d’un temps, emprenyat, va reclamar parlar amb l’encar­regat. “Escolti –va dir en Ramon–, que jo he vingut aquí voluntàriament. On són, ara, les fartaneres i les orgies?” “Ep, Sr. Ramon! –va respondre Llucifer–, una cosa és el turisme i una altra la immigració!”

Publicada a Diari d’Andorra (14/08/2017)

Posted by delfiroc in General, 0 comments

Dades sobre nosaltres

 

data, metadata, people

Som conscients del valor que tenen les dades sobre nosaltres?

Fa poc vaig entrar una denúncia a l’Agència Andorrana de Protecció de Dades, perquè a SDP no estem d’acord amb la instal·lació, sense la legislació pertinent, de càmeres de videovigilància al Parc Central ni a cap altre espai públic.

La reacció de la gent al voltant d’aquesta iniciativa va ser molt variada. Anant, de manera gradual, des del sí fins al no rotunds. A favor, la seguretat de viatjar en el temps i veure una bretolada. En contra, l’ús que se’n pot fer contra algú en concret, amb imatges tretes de context. En un futur proper, el reconeixement facial policial.

Aquesta multiplicitat d’opinions pot estar relacionada amb que encara som poc conscients que les nostres dades personals són el bé més preuat que tenim. Per aquest fet, per el seu alt valor, n’hi ha que hi van al darrera per múltiples motius.

Avui dia, la tecnologia permet extreure’n d’aquestes dades conclusions sobre el nostre comportament.

Sobre les nostres inclinacions, les nostres pulsions més íntimes, a les quals ens entreguem en el nostre espai més privat: el nostre habitatge. Una privacitat, la de la nostra llar, protegida per la Llei, però que no ha tingut en compte l’adveniment d’Internet i la finestra al món que això comporta.

Es tracta, doncs, d’un crit d’alerta d’SDP sobre la necessitat imperiosa de completar la nostra legislació sobre la protecció de dades personals, perquè tothom continua tenint el dret a protegir les seves dades.

Cal ser conscients, doncs, que mitjançant la tecnologia ens passem el dia generant dades sobre nosaltres. Per exemple, quan ens movem, comprem, ens divertim, fem esport, o tractem amb les institucions polítiques i econòmiques. A més a més, sempre que ens comuniquem via Internet, oferim inconscientment, i obligatòriament, les nostres dades personals. Dades sobre el que més ens interessa, que viatgen, a la velocitat dels bits, més enllà de les nostres fronteres. I viceversa.

En aquest món hiperconnectat el tractament massiu de dades és el que es coneix com a Big Data.

Permet trobar patrons dins seu, que serveixen per fer prediccions vàlides per a la presa de decisions. Per exemple, el seu processament permet saber als supermercats que els dijous augmenta la venda de bolquers i de cervesa en llauna. Això els dóna l’avantatge de modificar el preu d’aquests productes o la seva situació als prestatges en uns dies determinats amb antelació. Encara més. El Big Data, permet a les empreses i als governs saber més sobre tu que del que mai sabràs tu sobre tu mateix.

Per això, el seu ús pot ser o beneficiós o perillós per la nostra llibertat. Tot dependrà de la nostra escala de valors, però sobretot dels valors de qui utilitza les nostres dades. És una nova lluita entre els que defensen l’ús beneficiós de les dades i els les utilitzen exclusivament en benefici propi. Les dades són diners. Primer van ser els e-mails, que es recol·lectaven per vendre’ls per poder fer enviaments massius de publicitat. Ara són els Likes de Facebook, les cerques de Google, o les signatures a AVAAZ o Change el que val el seu pes en or.

Treballem gratis per la GAFA (Google, Apple, Facebook, Amazon).

Gràcies a nosaltres sempre saben amb antelació qui serà el proper president dels EUA. Per la mateixa regla de tres també poden influir en el resultat de les eleccions d’un país. Tenen el poder de modelar els nostres marcs mentals, el que pensem, sobre qüestions polítiques socials, econòmiques o ambientals. Per tant, si tenim en compte el valor estratègic de les dades recollides i tractades, podem anar molt més enllà en la nostra legislació sobre la seva protecció.

No cal que ens limitem a copiar les legislacions més laxes, sinó que podem esdevenir un Estat que ofereixi garanties extra a qui ens les confiï, gràcies a un marc legal avançat. Juntament amb el canvi climàtic, cal centrar-se en el tema del Big Data. Encara que ens costi creure-ho, de les dues qüestions pengen la resta dels problemes quotidians.

Som lliures, o no, d’entregar les nostres dades alegrement, però sent sempre conscients del valor que aquestes tenen.

Delfí Roca

Publicat al diari BONDIA (4-11-16)

Posted by delfiroc in General, 0 comments

La rendibilitat social és capital

zona_infantil_a_la_placa_del_poble_andorra
Quan un polític no estima el bé públic, l’interès públic està mal servit

Els que com a patrimoni només tenim el que és públic som molt sensibles a la seva dilapidació.

Per això ara, quan la majoria de DA al comú d’Andorra la Vella ha anunciat la intenció d’externalitzar el Centre Cultural i de Congressos de la plaça del Poble, a SDP no hi podem estar d’acord de cap manera. Ja ens perdonaran, però deu ser arran dels nostres gens progressistes, que ens provoquen idees amb programes socials i polítics avançats.

De fet, diem-ho sense romanços, el que ells volen és privatitzar-lo. DA vol privatitzar un patrimoni públic, que és de tothom, amb l’excusa que no és rendible econòmicament. Però de la rendibilitat social ni en parla.

Definim-la: “Una activitat és rendible socialment quan proveeix de més beneficis que pèrdues la societat en general, independentment de si és rendible econòmicament per al seu promotor.”

És aquí on rau el quid de la qüestió. DA governa com si es tractés d’un promotor privat, no públic. La manca de visió política dels seus electes i d’un projecte madur a favor de l’interès públic en podria ser la causa. Això fa que oblidin que tracten amb persones, no amb mercaderies. Per ells tot ha de ser rendible econòmicament o no ha de ser. El transport escolar ha de ser rendible. El transport col·lectiu, també. De no aturar-se, voldran que siguin rendibles econòmicament fins i tot les escoles, la universitat, l’hospital i les llars de jubilats. Ho voldran també per a l’educació, la sanitat o els cossos especials?

Aquesta visió de voler la rendibilitat econòmica dels serveis públics i les infraestructures que els sustenten a SDP ens preocupa molt. DA sembla entestada a aconseguir que els ingressos que genera una infraestructura pública superin les seves despeses.

No calcula si és rendible socialment en funció de l’estalvi que representa la seva utilització enfront del seu cost. Per exemple, amb una instal·lació esportiva estalviem en sanitat. Els sistemes de mobilitat estalvien emissions i milloren la productivitat, igual que amb les activitats culturals fomentem la cohesió social, estalviant en futures despeses de seguretat.

Finalment, la llei del casino no preveu una distància prudencial a llocs on juguin els infants, com ara la plaça del Poble. Una llei que SDP va votar en contra perquè, entre altres raons, estem a favor dels drets de la infància.

 

Delfí Roca

Posted by delfiroc in General, 0 comments
Load more