Mes: agost de 2017

Alçarem la veu!

bullion gold money crisis diners

Tot torna a ser igual, desprès de la crisi.

Recordo les paraules del copríncep Sarkozy dient que calia refundar el capitalisme, perquè s’havien desvirtuat els seus principis. Era l’inici de l’any 2009. Des de llavors ençà, quan tots els mitjans ens volen convèncer que la crisi ha quedat enrere, podem afirmar que ens han ben ensarronat.

Mirant al nostre voltant, podem apreciar que tot torna a ser igual després de la crisi. Bé, tot no. Els salaris han disminuït globalment, malgrat un increment de l’activitat econòmica.

En l’àmbit polític, la democràcia s’ha empobrit, tant en quantitat com en qualitat. Es troba aculada contra la paret, sota l’amenaça de l’autoritarisme. Les regnes del poder segueixen en mans de les institucions financeres, que han continuat fustigant les institucions polítiques, fent-les seguir els camins que afavoreixen els seus interessos. Continuem, doncs, en una economia basada en l’especulació. Els naïfs que volen una economia basada en el coneixement hauran d’esperar una mica més.

Mentrestant, continua augmentant la despesa global en armes i exèrcits.

Oblidem-nos, de moment, d’inversions en desenvolupament sostenible, que ens aportin els beneficis del progrés equitable.

A nosaltres, en Sarkozy ens va comminar a trencar amb la nostra història de paradís fiscal. Perquè així ho farien, també, la resta de paradisos. En comptes d’això, aquí hem seguit fent la viu-viu. La resta, també. De res han servit les veus que reclamen acabar d’una vegada per totes amb els paradisos fiscals. Lluny queda, doncs, la proposta d’aplicar una taxa a les transaccions financeres internacionals per via electrònica, cosa que seria una alternativa per millorar el finançament públic, fet que permetria alleugerir la pressió fiscal dels contribuents.

Així les coses, alguns continuen presumint del seient permanent que tenim a les Nacions Unides. Però no diuen res de l’actitud servil envers els grups que realment tallen el bacallà. Parlo de les grans potències, organitzades al voltant del G-5, i posteriorment del G-8, del G-20, etc. Seguim servilment aquells que treballen per tallar les ales al multilateralisme democràtic, així com les dels organismes internacionals, concebuts a les Nacions Unides, per servir per al progrés de tots nosaltres, els pobles.

Tot plegat, t’adones que el que més ha preocupat a les institucions financeres i polítiques, durant els anys de crisi, ha estat facilitar encara més el flux del diner.

És una prova que el Govern es congratuli, públicament, cada cop que les agències de ràting ens posen nota. Unes agències que, ves per on, són les mateixes empreses que no van saber veure, o no van voler veure, les conseqüències per a les persones de les bombolles econòmiques.

Podem concloure, doncs, que la refundació del capitalisme ha estat una aixecada de camisa de les elits dominants. L’èxit de l’ensarronada radica en com han evitat que els pobles utilitzessin el poder que els atorga internet. Aquesta xarxa de comunicació permet la participació no presencial, però efectiva, en la presa de decisions de les nostres institucions. També permet organitzar-se fins a aconseguir l’objectiu a assolir. Perquè triomfi, només cal passar de ser receptor a ser emissor. Tanmateix, encara hi ha gent que no ho vol veure.

Per això comparteixo aquests pensaments del doctor Federico Mayor Zaragoza. Perquè el món té remei. Podem fer que la nostra societat funcioni d’una altra manera. Hi ha alternatives. Les coses sí que poden ser d’una altra manera. Només exercint més i més pressió sobre els nostres governants els farem moure. Sortosament, els més joves ja ho estan fent, tot i que n’hi ha que encara miren cap a un altre costat.

DELFÍ ROCA

Publicat al Bondia (31/08/2017)

Posted by delfiroc in General, 0 comments

En estat de xoc

estat xoc

Contra la divisió, més unió, més integració, més cohesió

Amb això de la seguretat, les autoritats sempre ens han volgut fer combregar amb rodes de molí.
Darrere de les seves paraules, de les seves iniciatives, de les seves modificacions legislatives, no sempre es troba la voluntat de protegir, sinó la de vigilar. L’autoritarisme sempre ve acompanyat de més mesures de seguretat. D’una despesa desorbitada en mitjans de protecció i prevenció. De més mesures de vigilància i detecció de ciutadans sospitosos. Això comporta sempre una notable reducció de llibertat ciutadana i drets cívics.

No ens protegeixen, doncs, sinó que ens vigilen.

Tenim alguns exemples, com ara la resolució de l’APDA sobre la instal·lació de càmeres de videovigilància als espais públics, on queda clar que no estan regulades per la legislació. Aquesta intromissió la practiquen, de forma escandalosa, les mateixes institucions que s’haurien de mobilitzar davant aquest greu atemptat a la nostra llibertat. Malgrat que diuen que ens volen protegir, en realitat, ens volen vigilar.
Un altre cas és la desaparició de la font de la plaça Guillemó de la capital. Aquest element urbà, més enllà d’alegrar l’indret amb el seu brollador, també protegia les terrasses dels restaurants contra un hipotètic atac amb vehicle-ariet. Vaig fer notar aquest detall a la senyora cònsol, fent-li veure la conveniència d’instal·lar quelcom que pogués fer d’aturador. Més encara, quan és un espai de concerts multitudinaris. Res va ser fet, i encara esperem.
Un altre exemple de coerció de la nostra llibertat, en ares de la seguretat, va ser l’intent del govern de permetre les escoltes telefòniques i digitals a l’engròs. Sortosament, aquest nou sistema d’escoltes bypass, estil Juan Palomo, no va ser aprovat pel Consell General.
Tanmateix, ara, quan la nostra societat es troba en estat de xoc arran dels atemptats de Catalunya i França, aquest govern ens pot intentar donar gat per llebre, colant en el mateix paquet pilons i patades a la porta. Val més no respondre al terrorisme a cop calent; és millor pensar tranquil·lament el que més ens convé.
Podem fer més per garantir una bona convivència. Més unió, més integració, més cohesió social, millor distribució de la riquesa, també són pilons aturadors contra la xenofòbia. Les conseqüències de fomentar la divisió, han quedat prou clares.

Publicada al Diari d’Andorra (28/08/2017)

Posted by delfiroc in General, 0 comments

El bon andorrà

paradis infern escala

De bones intencions està empedrat l’infern

Diuen que a un prohom andorrà, a qui direm Sr. Ramon, després d’una fartanera se li va aturar el cor. Tot i haver estat molt mala persona, se’n va anar al Paradís. Sorprès i amb cautela, fent-se l’andorrà, hi va entrar.
Al Cel tot eren núvols, quietud i pau. Cants de cors celestials i música de lira. Al cap de poc, aquesta manca de disbauxa li produí un enuig intens. “Si m’he de passar tota l’eternitat al Cel, jaient sobre núvols tot escoltant les lires, em tornaré boig –va pensar–. He de fugir d’aquí.”
Dit i fet. El Sr. Ramon es presentà davant Simó Pere, guardià de les portes del Paradís, i li digué: “Vostè és l’encarregat? Doncs miri. Aquí deu haver-hi un error. Altrament no s’entendria que, havent estat una mala persona, pugui formar part dels escollits. Jo sempre he maltractat els altres, he sotmès els meus treballadors, he abusat de les meves serventes, he robat, amb males arts, terres i diners, i en passo!”
En Simó li va respondre: “Tot és correcte, Sr. Ramon. Vostè és a la llista dels escollits. Segons els valors imperants, vostè ha estat un bon andorrà. Vostè ha donat suport a lleis per afavorir uns quants. S’ha negat a apujar els salaris. Ha fomentat els pisos turístics que fan fora les famílies de llogaters. Ha permès que es declarin d’interès públic projectes sens dubte privats, i jo també en passo.” En Simó Pere va continuar: “Tanmateix, si vol, pot passar uns dies de prova a l’Infern. Encabat haurà de triar, però serà una decisió definitiva.” “D’acord”, va dir en Ramon.

En un tres i no res es va trobar a les portes de l’infern.

Va ser acollit per diables i diablesses, que el van portar de fartanera en orgia. Era una festa rere l’altra. “Això sí que és el Paradís”, pensava en Ramon, feliç. “Aquí tot és disbauxa i luxúria. Quina eternitat m’espera!” Fregant-se les mans, va pujar al Paradís a comunicar que es quedaria definitivament a l’Infern.
En tornar-hi a baixar, el van portar davant una de les Calderes de Pere Botero. Allí un diable, donant-li una pala, li ordenà tirar-hi carbó al foc, sense aturador. Al cap d’un temps, emprenyat, va reclamar parlar amb l’encar­regat. “Escolti –va dir en Ramon–, que jo he vingut aquí voluntàriament. On són, ara, les fartaneres i les orgies?” “Ep, Sr. Ramon! –va respondre Llucifer–, una cosa és el turisme i una altra la immigració!”

Publicada a Diari d’Andorra (14/08/2017)

Posted by delfiroc in General, 0 comments